Aula de Teatre, textos confinats

Arran de l'arribada del COVID-19 l'activitat habitual de l'Aula de Teatre s'ha vist alterada des de mitjans de març. Amb la voluntat de seguir actius, els alumnes han mostrat un recull de les seves sensacions més íntimes i les seves vivències en forma de textos. Aquí en podeu veure el resultat.

Roba estesa
Text confinat 44
Roba estesa
Publicació: 22.05.2020
El meu pare estén la roba. Fa sol i un vent que desprèn flaire d’estiu. Em miro el pare; ell ja sap que quan el miro així, trapella, és que tinc ganes de jugar a… Convertir-nos en roba estesa! Tanquem el ulls i ens imaginem que som roba humida, qui sap si de llàgrimes contingudes, que es deixa a anar…perquè el joc tracta de deixar-se anar i no de resistir-se a res…Deixar que el vent ens airegi i el sol ens escalfi fins que, ben nets, no ens amoïni tornar a entaforar-nos ves a saber a quin armari. Text publicat divendres 22 de maig de 2020
Natura
Text confinat 43
Natura
Publicació: 21.05.2020
Avui he caminat per la muntanya. Feia dies que no podia fer-ho. Trepitjar la terra (que, ferma, t’embruta, per fí, les sabates excessivament netes), veure el verd (els molts verds!), olorar la frescor (a l’ombra dels pins), veure els esquirols (sembla que no tenen tanta por) i escoltar el meu pit com, content, s’eixampla a l’inspirar i a l’expirar es relaxa. Un regal per als sentits que em permet veure l’entorn natural com si formés part de mi (o jo d’ell) i endinsar-me en un bosc interior on les paraules es dissolen. Text publicat...
Pluja
Text confinat 42
Pluja
Publicació: 20.05.2020
Sóc amb la mare al centre del poble i han començat a caure quatre gotes que després s’han convertit en un ruixat de primavera en tota regla. Xops i malhumorats, hem arribat a casa. He vist a la mare cansada. I ella ha vist que jo ho veia. Ha somrigut i m’ha dit: “Anem a fer l’animal?”. M’enrabio quan la mare em tracta com si fos petita, però m’encanta quan es comporta com a tal! Hem sortit al carrer i ens hem posat al mig de la vorera; plovia a bots i barrals i no hi havia ningú. Que no es pot tocar res? Doncs que ens toqui l’aigua. Ens...
El directe enyorat
Text confinat 41
El directe enyorat
Publicació: 19.05.2020
La pantalla és generosa. Puc veure les arrugues, bellíssimes, de l’avi o el somriure d’un company de classe, en Gerard (que guapo que és, per favor). I és còmode: puc veure tot això i més des de casa. Però trobo a faltar la incomoditat viva del directe i, sobretot, l’art. L'art en directe: el fet de veure algú a prop (i així poder-lo sentir realment); algú que s’entrega en cos i ànima i que, al fer-ho i uns altres observar-lo, genera una energia (no parlo de màgia barata!) que només es pot crear quan hi ha una presència que arracona les...
La bondat
Text confinat 40
La bondat
Publicació: 18.05.2020
Al bloc on vivim hi ha dos pisos per replà. Al 1er 1ª i al 1er 2ª hi viuen dues dones grans, velletes  i vídues, l’Engràcia i l’Eulàlia. Tant una com l’altra, quan les trobem a l’ascensor sempre somriuen. Jo sóc vergonyosa i hi ha somriures de gent que em posen nerviosa, però n’hi ha d’altres, com els de l’Engràcia o l’Eulàlia, que, no ho sé, són més discrets i em fan estar a gust. L’Engràcia ja fa dies que no es troba bé i l’Eulàlia li va a comprar el menjar i li deixa a la porta. M’imagino l’Engràcia veient la compra que necessita i...
La melmelada del pare
Text confinat 39
La melmelada del pare
Publicació: 15.05.2020
Ja fa molts anys que els meus pares estan separats. Aquests dies m’he quedat amb la mare. El pare treballa a una farmàcia i, tal i com em va dir, “millor no córrer riscos”. Tothom parla dels metges i les infermeres que són a primera fila (i més encara se n’hauria de parlar, sobretot quan tot això s’acabi), però i els que treballen a les farmàcies? Ja fa molts dies que no veig el pare. Em truca i sempre m’explica coses dolces com que últimament s’està aficionant a menjar melmalada de maduixa a tothora i que està aprenent a fer uns...
Núvol
Text confinat 38
Núvol
Publicació: 14.05.2020
He sortit al carrer amb mascareta. Res puc tocar. Miro el cel buscant aire, plena d’angoixa i veig un núvol gran i negre. Vaig al centre del poble i el núvol em segueix…. O potser em persegueix? Ja m’estic tornant boja. Em sento petita i tot és tant gran. “Perseguint? No, diu la mare, aquest núvol en realitat ens acompanya per poder gaudir de l’ombra ara que el sol pica de valent. Aquest es diu Bernat i el podem saludar”. La mare es posa a saludar-lo enmig del carrer i jo em poso vermella com un pebrot. Continuem caminant. No dic res...
L'amistat
Text confinat 37
L'amistat
Publicació: 13.05.2020
“Joana, si teniu qualsevol averia a casa, truca’m. És el que sé fer i puc fer i… ai, no ho sé…t’ho vull dir”. És l’Armando, un amic de la mare que és paleta, fuster i… una mica de tot. Ell, com li agrada dir a la mare, arregla coses. La mare comenta al pare el que li ha dit l’Armando, i es miren d’una manera que ja conec. No hi ha ni una llàgrima, ni un crit, només una mirada conscient que és precisament en aquests moments quan saps quins són els amics de veritat i quins no. Text publicat dimecres 13 de maig de 2020
Necessito tocar-te, estimada néta
Text confinat 36
Necessito tocar-te, estimada néta
Publicació: 12.05.2020
La mare i l’àvia tornen a enfadar-se : “Mira, filla, només és venir a veure-la i marxar” “Que no pot ser, mare”. “Quina classe d’àvia sóc si no puc tocar la meva néta… No me’n sento d’àvia si no la veig, si no la toco…”.. Llavors la mare ha dit que ella tampoc no se’n sent, de filla seva, perquè tampoc la pot tocar ni veure. I s’han posat a cridar i aleshores m’he posat a plorar perquè jo tampoc em sento néta si no veig a l’àvia i no em sento filla quan la mare es posa com una fera. Aleshores la mare s’ha calmat de cop i l’àvia m’ha dit...
Renéixer
Text confinat 35
Renéixer
Publicació: 11.05.2020
El pare té uns llibres ben estranys. Avui n’he fullejat un de ben gruixut. Parla de pintors a l’època del Renaixement (m’ha fet gràcia aquesta paraula…No ho sé, m’agrada això de tornar a néixer). Es veu que alguns pintors es tancaven en  habitacions molt fosques durant dies. Primer no veien res, però l’ull humà s’adapta (quines coses!) i va descobrint claror on al principi no veu res de res (només un negre espès). Passats els dies, sortien i eren capaços de veure tots els matisos de la llum. Aleshores pintaven.  Tant de bo, somnio, que...