Aula de Teatre, textos confinats

El meu pare rebufa. És la clàssica onomatopeia que emet quan està fent una videotrucada amb l’àvia i no sap com tranquil·litzar-la. M’hi acosto i efectivament: l’àvia està ben encallada en el que ja és un monòleg sobre el terrible que és la situació, “com una guerra”. Veig a l’àvia patir, la veig gran. Sí, és clar que sabia que era gran però aquests dies…ai, com dir-ho…veig una dona gran que pateix. Deu ser que me n’estic fent jo també, de gran. Mentre el pare ja l’escolta impotent, l’àvia continua explicant com de negre ho veu tot: “El...

Ja fa molts anys que els meus pares estan separats. Aquests dies m’he quedat amb la mare. El pare treballa a una farmàcia i, tal i com em va dir, “millor no córrer riscos”. Tothom parla dels metges i les infermeres que són a primera fila (i més encara se n’hauria de parlar, sobretot quan tot això s’acabi), però i els que treballen a les farmàcies? Ja fa molts dies que no veig el pare. Em truca i sempre m’explica coses dolces com que últimament s’està aficionant a menjar melmalada de maduixa a tothora i que està aprenent a fer uns...

Quan surti del confinament abraçaré els meus amics amb força. Tinc tantes ganes d’abraçar i de tocar que només de pensar-hi ja m’emociono. Amb el pare a banda d’abraçar-nos, com mai, hem decidit abraçar coses de casa. La mare ens mira amb una cara que sembla molesta però que en el fons és d’estar contenta: “Esteu com una regadora”. Però quin mal fem a l’abraçar la nevera (després d’arrapar-m’hi amb passió, crec que no refreda igual!), o a la manta del meu llit, tan suau com les carícies de l’àvia, que fa tant que no veig, o… És tant el...

Les parets de la meva habitació són blanques. Sempre m’ha agradat el blanc. No sé, em relaxa… Quan em sento empipada, me’n vaig a l’habitació i mirant les seves parets, tota jo m’assereno. Avui estic cansada i una mica empipada. No em fan gràcia els missatges suposadament divertits que intenten aixecar l’ànim de la gent… Estic farta d’això, d’haver d’aixecar l’ànim… D’haver d’estar contenta, de posar al mal temps bona cara, d’haver de ser optimista, de…. Miro la paret blanca. Ella em permet estar contenta, i tant!, però també trista i...

Les perruqueries estan tancades i hi ha molta gent que se li estan fent unes grenyes… El meu pare diu que la gent porta el cabell com té els pensaments, esbojarrats. A la meva mare… em fa una mica de vergonya escriure-ho, confio en la discreció del lector… Doncs a la meva mare se li estan quedant les arrels del cabell…blanques… Ja li he vist més d’una vegada i ella, que és molt  presumida, m’ha mirat intuint una cosa que vol de totes totes amagar: que és canosa. Ahir de bon matí mentre es mirava precisament les arrels al mirall amb cara...

El meu tiet ha estat molts dies a l’hospital. Molts dies sol, allunyat de la família . A casa, tots nerviosos i impotents. Els silencis a l’hora de dinar o sopar pesaven i de quina manera. Per sort, ja és a casa. Hem pogut parlar amb ell per una pantalla que ens il.luminava més que mai; contentíssim, ens ha dit que cada dia, ha insistit: cada dia, agraeix que surti el sol i que, afortunadament, ha pogut tornar. I aleshores he entès, de sobte, que hi ha gent que no torna. Respiro. Aquests dies m’estic fent gran ben de pressa. M’he mirat...

Avui no vull escoltar-me. Prefereixo parar l’orella a les campanes de l’església que em fan vibrar amb serena fermesa. Avui no vull ni olorar ni tastar el meu malhumor. Prefereixo assaborir unes maduixes que ha comprat aquest matí la mare i que llueixen vermelles al marbre de la cuina. Avui no vull observar-me. Prefereixo contemplar les orenetes (ja han arribat!) i recordar que puc si em relaxo i em deixo tranquil.la sentir-me lleugera. Avui no vull tocar-me. Prefereixo acariciar el pèl del meu gat que em suavitza fins a posar-me la...

A l’Ada li agrada ballar. Ballar és jugar. Ballar amb el cos és cantar. És expressar i deixar anar. És parlar clar. És volar. Tancada i aclaparada? A casa, l’Ada balla i no s’amaga. Dansa i dansa i, de tant en tant, descansa, i, destensada, alliberada… bada. Text publicat dimecres 29 d'abril de 2020 en motiu del Dia Internacional de la Dansa.

Avui toca fer neteja de l’habitació. Tinc la sort de tenir força llibres. Alguns ja no els llegeixo (els he llegit i gaudit moltes vegades!); son de quan tenia 5 anys! Sí, li donaré a la Maria, la meva cosina, que els gaudirà com jo ho he fet. Però quan m’hi he posat…Ai! Com costa deixar anar el que ha sigut tan teu.... El pare ja l’ha deixada anar: “Fer-se gran és saber despendre’s d’allò que t’estimes”. Li he demanat que, a banda d’obsequiar-nos amb les seves sàvies paraules, em doni un cop de mà. I molt, molt, la veritat, no me l’ha...

He sentit a la mare fent un crit d’alegria al carrer i he sortit al balcó com un llamp. “Sònia, però què…què fas embarassada?” La Sònia es una amiga molt amiga de la mare. És obvi que feia molt que no es veien. Estava a un país molt llunyà i ha tornat a casa, com tantes altres persones. Després dels somriures i de les expressions sorolles d’alegria, he vist com la mare s’emocionava: “Sònia, tia, que guapa estàs…Per fí, una bona noticia”. La Sònia ha aprofitat per dir que té unes ganes boges que neixi… (ha deixat una pausa llarga) en...