Aula de Teatre, textos confinats

Arran de l'arribada del COVID-19 l'activitat habitual de l'Aula de Teatre s'ha vist alterada des de mitjans de març. Amb la voluntat de seguir actius, els alumnes han mostrat un recull de les seves sensacions més íntimes i les seves vivències en forma de textos. Aquí en podeu veure el resultat.

La meva germana gran és infermera
Text confinat 25
La meva germana gran és infermera
Publicació: 24.04.2020
La meva germana gran és infermera. És decidida i quan una cosa la té clara hi va. Així de fàcil. Segons la mare, jo sóc més de rumiar-me les coses. La meva germana, no. “La salut no pot esperar i ara encara menys”. Quina força té. Quan arriba a casa no parla mai de la feina, però per la cara que fa sé si ha tingut, com diu ella, “una guàrdia moguda o més tranquil·la”. La meva germana, com tantes altres persones valentes, sempre diu que només fa el que ha de fer. Sense sentimentalismes. M’emociona això, la seva generositat sense gota...
La meva mare fa cua al super
Text confinat 24
La meva mare fa cua al super
Publicació: 23.04.2020
La meva mare fa cua al super. Paciència. Davant hi ha una llibreria, tancada. La mare m’explica que de les coses que troba més a faltar és aquell ambient de calma, de silenci o de xiuxiueig càlid de les llibreries…M’agrada anar-hi amb la mare…M’assec, miro llibres i, després que ella hagi tafanejat tota sola, els mirem plegats. M’agrada com agafa els llibres i com s’i.lusiona ensenyant-me una cosa que a ella la fascina…Gairebé no veig el que m’ensenya: miro com mira el llibre, com el toca, com el respira…Aquest Sant Jordi, tan mancat de...
Demà és Sant Jordi
Text confinat 23
Demà és Sant Jordi
Publicació: 22.04.2020
Demà és Sant Jordi, la festa del llibre i de la rosa, la festa de la cultura i de l’amor. De la cultura, d’acord, però per mi de l’amor, aquest any, res de res. El noi que m’agrada (m’agradava, perdó) el 12 de març em va deixar plantada a la sortida de l’escola. Em va dir que a les 17h ens veuríem. Tothom marxant entre content, sorprès i espantat de l’escola i jo esperant amb cara d’idiota. I el que més m’empipa és que no s’ha posat en contacte amb mi. I jo no penso trucar-lo. De cap manera. La meva àvia em somriu i quan ella es posa...
Racons de casa
Text confinat 22
Racons de casa
Publicació: 21.04.2020
Aquests dies recorro una vegada i una altra els diferents racons de casa. Ja els coneixia però ara, amb temps, els reconec. Cada graó de l’escala té el seu nom. Cada cosa que faig, un dia i un altre, puc assaborir-la amb calma: la dutxa del matí, la preparació de les torrades de pa per esmorzar, adormir-se al sofà a la tarda i després preparar un berenar lleuger, escriure un pensament com estic fent ara...Ara que he reconegut casa meva, espero no marxar mai més oblidant com s’hi torna. Text publicat dimarts 21 d'abril de 2020
Abans del coronavirus
Text confinat 21
Abans del coronavirus
Publicació: 20.04.2020
Abans (del coronavirus, s’entén, és clar) m’encantava anar caminant de l’escola cap a casa als migdies. Soc de les poques alumnes de l’escola que va a dinar a casa i em relaxa veure la plaça del meu poble tranquil·la cap a quarts d’una. Hi ha uns avis que quan em veuen arribar ja somriuen. “Ja arriba la més guapa del poble!”… Jo faig una mica com si em fes vergonya, però son tan tendres que és imposible no aturar-se i parlar una estona amb ells. “Com va el teatre, guapa?” (Saben que vaig a l’Aula de Teatre; de fet, saben més coses que...
El meu pare està pesat
Text confinat 20
El meu pare està pesat
Publicació: 17.04.2020
El meu pare està més pesat del compte. M’explico: sempre em diu que m’estima i aquestes coses (molt més que la mare que li costa d’allò més entendrir-se). Però aquests dies, el pare…no para! Que si guapa, que si princesa… Al final, l’he assegut a taula, li he portat un got d’aigua i li he preguntat mirant-lo seriosament: “Pare, què passa?” I, després de somriure, m’ha mirat i…”Que t’estimo, petardu, t’estimo molt”. I vinga a abraçar-me. De veritat, espero que s’acabi aquest confinament perquè amb tant d’amor, jo, de veritat, no sé pas...
No sabeu avorrir-vos
Text confinat 19
No sabeu avorrir-vos
Publicació: 16.04.2020
“Que en sabeu de jugar a maquinetes (així és com el meu avi es referia a mòbils, tablets…)! Hi ha una cosa però que no sabeu fer: no sabeu avorrir-vos, no sabeu no fer res”. Somreia, trapella, i, amb la barba mal afeitada (com picava quan em feia un petó!) se n’anava cap al balcó on es gronxava plàcidament en aquell balancí que sembla que vegi i olori com si el tingués davant. I mentre fumava mirava el cel sense mirar gaire res. Jo m’hi asseia al seu costat i, embadalit, l’observava; sense entendre molt bé perquè (ni falta que feia!) em...
Fa un mes que no vaig a l'escola
Text confinat 18
Fa un mes que no vaig a l'escola
Publicació: 15.04.2020
Ja fa un mes sencer que no vaig a l’escola. Aquell estrany dijous 12 de març queda lluny i a prop alhora. Ja fa doncs més de quatre setmanes que no veig els meus mestres. Sincerament, al principi, no anar a l’escola em va semblar, tot i l’ambient de preocupació que es palpava a casa, unes fabuloses vacances. Ara, la cosa és diferent. I (qui m’ho hagués dit!) trobo a faltar l’escola. Trobo a faltar les bromes, una mica pesades, d’acord, però fetes amb tota la bona intenció, d’en Pere, el professor de català, l’energia de la Carla, la...
Al vestíbul de l'entrada
Text confinat 17
Al vestíbul de l'entrada
Publicació: 14.04.2020
Avui he acompanyat el meu pare al vestíbul de l’entrada del bloc de pisos on vivim. “Acompanya’m a baix, vinga, que haig de veure si hem rebut alguna carta”. Quina aventura baixar les escales! I quan era a baix… he vist el meu carrer i m’ha agafat una sensació ben peculiar: d’entrada m’he fet enrere perquè no puc sortir i ho tinc molt clar però alhora m’han agafat unes ganes d’apretar a córrer pel carrer i respirar i tocar i abraçar i… El pare, que no sé com s’ho fa per llegir-me el pensament, m’ha dit: “Tot arribarà i el que estem...
El meu pare
Text confinat 16
El meu pare
Publicació: 09.04.2020
El meu pare ha arribat de comprar del supermercat que semblava un astronauta tornant de la lluna: mascareta, guants i una manera de caminar que intentava desafiar la llei de la gravetat per no tenir contacte amb res ni ningú. I ha tornat de mala lluna: queixant-se de tot i de tothom. Al final, quan estava sol (amb el pare així, jo sempre em refugio a la meva habitació mentre la mare desfila cap a la cuina a fer-se un te mirant de calmar-se), he sentit que deia: “A més, a casa, tot bé, però quan surto, es pot saber per què em pica tot?”....