Aula de Teatre, textos confinats

Arran de l'arribada del COVID-19 l'activitat habitual de l'Aula de Teatre s'ha vist alterada des de mitjans de març. Amb la voluntat de seguir actius, els alumnes han mostrat un recull de les seves sensacions més íntimes i les seves vivències en forma de textos. Aquí en podeu veure el resultat.

Núvol
Text confinat 38
Núvol
Publicació: 14.05.2020
He sortit al carrer amb mascareta. Res puc tocar. Miro el cel buscant aire, plena d’angoixa i veig un núvol gran i negre. Vaig al centre del poble i el núvol em segueix…. O potser em persegueix? Ja m’estic tornant boja. Em sento petita i tot és tant gran. “Perseguint? No, diu la mare, aquest núvol en realitat ens acompanya per poder gaudir de l’ombra ara que el sol pica de valent. Aquest es diu Bernat i el podem saludar”. La mare es posa a saludar-lo enmig del carrer i jo em poso vermella com un pebrot. Continuem caminant. No dic res...
L'amistat
Text confinat 37
L'amistat
Publicació: 13.05.2020
“Joana, si teniu qualsevol averia a casa, truca’m. És el que sé fer i puc fer i… ai, no ho sé…t’ho vull dir”. És l’Armando, un amic de la mare que és paleta, fuster i… una mica de tot. Ell, com li agrada dir a la mare, arregla coses. La mare comenta al pare el que li ha dit l’Armando, i es miren d’una manera que ja conec. No hi ha ni una llàgrima, ni un crit, només una mirada conscient que és precisament en aquests moments quan saps quins són els amics de veritat i quins no. Text publicat dimecres 13 de maig de 2020
Necessito tocar-te, estimada néta
Text confinat 36
Necessito tocar-te, estimada néta
Publicació: 12.05.2020
La mare i l’àvia tornen a enfadar-se : “Mira, filla, només és venir a veure-la i marxar” “Que no pot ser, mare”. “Quina classe d’àvia sóc si no puc tocar la meva néta… No me’n sento d’àvia si no la veig, si no la toco…”.. Llavors la mare ha dit que ella tampoc no se’n sent, de filla seva, perquè tampoc la pot tocar ni veure. I s’han posat a cridar i aleshores m’he posat a plorar perquè jo tampoc em sento néta si no veig a l’àvia i no em sento filla quan la mare es posa com una fera. Aleshores la mare s’ha calmat de cop i l’àvia m’ha dit...
Renéixer
Text confinat 35
Renéixer
Publicació: 11.05.2020
El pare té uns llibres ben estranys. Avui n’he fullejat un de ben gruixut. Parla de pintors a l’època del Renaixement (m’ha fet gràcia aquesta paraula…No ho sé, m’agrada això de tornar a néixer). Es veu que alguns pintors es tancaven en  habitacions molt fosques durant dies. Primer no veien res, però l’ull humà s’adapta (quines coses!) i va descobrint claror on al principi no veu res de res (només un negre espès). Passats els dies, sortien i eren capaços de veure tots els matisos de la llum. Aleshores pintaven.  Tant de bo, somnio, que...
La mentida de l'amor
Text confinat 34
La mentida de l'amor
Publicació: 08.05.2020
El meu pare rebufa. És la clàssica onomatopeia que emet quan està fent una videotrucada amb l’àvia i no sap com tranquil·litzar-la. M’hi acosto i efectivament: l’àvia està ben encallada en el que ja és un monòleg sobre el terrible que és la situació, “com una guerra”. Veig a l’àvia patir, la veig gran. Sí, és clar que sabia que era gran però aquests dies…ai, com dir-ho…veig una dona gran que pateix. Deu ser que me n’estic fent jo també, de gran. Mentre el pare ja l’escolta impotent, l’àvia continua explicant com de negre ho veu tot: “El...
La melmelada del pare
Text confinat 39
La melmelada del pare
Publicació: 07.05.2020
Ja fa molts anys que els meus pares estan separats. Aquests dies m’he quedat amb la mare. El pare treballa a una farmàcia i, tal i com em va dir, “millor no córrer riscos”. Tothom parla dels metges i les infermeres que són a primera fila (i més encara se n’hauria de parlar, sobretot quan tot això s’acabi), però i els que treballen a les farmàcies? Ja fa molts dies que no veig el pare. Em truca i sempre m’explica coses dolces com que últimament s’està aficionant a menjar melmalada de maduixa a tothora i que està aprenent a fer uns...
Abraçar
Text confinat 33
Abraçar
Publicació: 07.05.2020
Quan surti del confinament abraçaré els meus amics amb força. Tinc tantes ganes d’abraçar i de tocar que només de pensar-hi ja m’emociono. Amb el pare a banda d’abraçar-nos, com mai, hem decidit abraçar coses de casa. La mare ens mira amb una cara que sembla molesta però que en el fons és d’estar contenta: “Esteu com una regadora”. Però quin mal fem a l’abraçar la nevera (després d’arrapar-m’hi amb passió, crec que no refreda igual!), o a la manta del meu llit, tan suau com les carícies de l’àvia, que fa tant que no veig, o… És tant el...
La generositat del blanc
Text confinat 32
La generositat del blanc
Publicació: 06.05.2020
Les parets de la meva habitació són blanques. Sempre m’ha agradat el blanc. No sé, em relaxa… Quan em sento empipada, me’n vaig a l’habitació i mirant les seves parets, tota jo m’assereno. Avui estic cansada i una mica empipada. No em fan gràcia els missatges suposadament divertits que intenten aixecar l’ànim de la gent… Estic farta d’això, d’haver d’aixecar l’ànim… D’haver d’estar contenta, de posar al mal temps bona cara, d’haver de ser optimista, de…. Miro la paret blanca. Ella em permet estar contenta, i tant!, però també trista i...
Les perruqueries estan tancades
Text confinat 31
Les perruqueries estan tancades
Publicació: 05.05.2020
Les perruqueries estan tancades i hi ha molta gent que se li estan fent unes grenyes… El meu pare diu que la gent porta el cabell com té els pensaments, esbojarrats. A la meva mare… em fa una mica de vergonya escriure-ho, confio en la discreció del lector… Doncs a la meva mare se li estan quedant les arrels del cabell…blanques… Ja li he vist més d’una vegada i ella, que és molt  presumida, m’ha mirat intuint una cosa que vol de totes totes amagar: que és canosa. Ahir de bon matí mentre es mirava precisament les arrels al mirall amb cara...
Viure
Text confinat 30
Viure
Publicació: 04.05.2020
El meu tiet ha estat molts dies a l’hospital. Molts dies sol, allunyat de la família . A casa, tots nerviosos i impotents. Els silencis a l’hora de dinar o sopar pesaven i de quina manera. Per sort, ja és a casa. Hem pogut parlar amb ell per una pantalla que ens il.luminava més que mai; contentíssim, ens ha dit que cada dia, ha insistit: cada dia, agraeix que surti el sol i que, afortunadament, ha pogut tornar. I aleshores he entès, de sobte, que hi ha gent que no torna. Respiro. Aquests dies m’estic fent gran ben de pressa. M’he mirat...