Aula de Teatre, textos confinats

Arran de l'arribada del COVID-19 l'activitat habitual de l'Aula de Teatre s'ha vist alterada des de mitjans de març. Amb la voluntat de seguir actius, els alumnes han mostrat un recull de les seves sensacions més íntimes i les seves vivències en forma de textos. Aquí en podeu veure el resultat.

Veure's sense mirar-se
Text confinat 29
Veure's sense mirar-se
Publicació: 30.04.2020
Avui no vull escoltar-me. Prefereixo parar l’orella a les campanes de l’església que em fan vibrar amb serena fermesa. Avui no vull ni olorar ni tastar el meu malhumor. Prefereixo assaborir unes maduixes que ha comprat aquest matí la mare i que llueixen vermelles al marbre de la cuina. Avui no vull observar-me. Prefereixo contemplar les orenetes (ja han arribat!) i recordar que puc si em relaxo i em deixo tranquil.la sentir-me lleugera. Avui no vull tocar-me. Prefereixo acariciar el pèl del meu gat que em suavitza fins a posar-me la...
A l'Ada li agrada ballar
Text confinat 28. Especial Dia Internacional de la Dansa
A l'Ada li agrada ballar
Publicació: 29.04.2020
A l’Ada li agrada ballar. Ballar és jugar. Ballar amb el cos és cantar. És expressar i deixar anar. És parlar clar. És volar. Tancada i aclaparada? A casa, l’Ada balla i no s’amaga. Dansa i dansa i, de tant en tant, descansa, i, destensada, alliberada… bada. Text publicat dimecres 29 d'abril de 2020 en motiu del Dia Internacional de la Dansa.
A fer neteja
Text confinat 27
A fer neteja
Publicació: 28.04.2020
Avui toca fer neteja de l’habitació. Tinc la sort de tenir força llibres. Alguns ja no els llegeixo (els he llegit i gaudit moltes vegades!); son de quan tenia 5 anys! Sí, li donaré a la Maria, la meva cosina, que els gaudirà com jo ho he fet. Però quan m’hi he posat…Ai! Com costa deixar anar el que ha sigut tan teu.... El pare ja l’ha deixada anar: “Fer-se gran és saber despendre’s d’allò que t’estimes”. Li he demanat que, a banda d’obsequiar-nos amb les seves sàvies paraules, em doni un cop de mà. I molt, molt, la veritat, no me l’ha...
Donar llum
Text confinat 26
Donar llum
Publicació: 27.04.2020
He sentit a la mare fent un crit d’alegria al carrer i he sortit al balcó com un llamp. “Sònia, però què…què fas embarassada?” La Sònia es una amiga molt amiga de la mare. És obvi que feia molt que no es veien. Estava a un país molt llunyà i ha tornat a casa, com tantes altres persones. Després dels somriures i de les expressions sorolles d’alegria, he vist com la mare s’emocionava: “Sònia, tia, que guapa estàs…Per fí, una bona noticia”. La Sònia ha aprofitat per dir que té unes ganes boges que neixi… (ha deixat una pausa llarga) en...
La meva germana gran és infermera
Text confinat 25
La meva germana gran és infermera
Publicació: 24.04.2020
La meva germana gran és infermera. És decidida i quan una cosa la té clara hi va. Així de fàcil. Segons la mare, jo sóc més de rumiar-me les coses. La meva germana, no. “La salut no pot esperar i ara encara menys”. Quina força té. Quan arriba a casa no parla mai de la feina, però per la cara que fa sé si ha tingut, com diu ella, “una guàrdia moguda o més tranquil·la”. La meva germana, com tantes altres persones valentes, sempre diu que només fa el que ha de fer. Sense sentimentalismes. M’emociona això, la seva generositat sense gota...
La meva mare fa cua al super
Text confinat 24
La meva mare fa cua al super
Publicació: 23.04.2020
La meva mare fa cua al super. Paciència. Davant hi ha una llibreria, tancada. La mare m’explica que de les coses que troba més a faltar és aquell ambient de calma, de silenci o de xiuxiueig càlid de les llibreries…M’agrada anar-hi amb la mare…M’assec, miro llibres i, després que ella hagi tafanejat tota sola, els mirem plegats. M’agrada com agafa els llibres i com s’i.lusiona ensenyant-me una cosa que a ella la fascina…Gairebé no veig el que m’ensenya: miro com mira el llibre, com el toca, com el respira…Aquest Sant Jordi, tan mancat de...
Demà és Sant Jordi
Text confinat 23
Demà és Sant Jordi
Publicació: 22.04.2020
Demà és Sant Jordi, la festa del llibre i de la rosa, la festa de la cultura i de l’amor. De la cultura, d’acord, però per mi de l’amor, aquest any, res de res. El noi que m’agrada (m’agradava, perdó) el 12 de març em va deixar plantada a la sortida de l’escola. Em va dir que a les 17h ens veuríem. Tothom marxant entre content, sorprès i espantat de l’escola i jo esperant amb cara d’idiota. I el que més m’empipa és que no s’ha posat en contacte amb mi. I jo no penso trucar-lo. De cap manera. La meva àvia em somriu i quan ella es posa...
Racons de casa
Text confinat 22
Racons de casa
Publicació: 21.04.2020
Aquests dies recorro una vegada i una altra els diferents racons de casa. Ja els coneixia però ara, amb temps, els reconec. Cada graó de l’escala té el seu nom. Cada cosa que faig, un dia i un altre, puc assaborir-la amb calma: la dutxa del matí, la preparació de les torrades de pa per esmorzar, adormir-se al sofà a la tarda i després preparar un berenar lleuger, escriure un pensament com estic fent ara...Ara que he reconegut casa meva, espero no marxar mai més oblidant com s’hi torna. Text publicat dimarts 21 d'abril de 2020
Abans del coronavirus
Text confinat 21
Abans del coronavirus
Publicació: 20.04.2020
Abans (del coronavirus, s’entén, és clar) m’encantava anar caminant de l’escola cap a casa als migdies. Soc de les poques alumnes de l’escola que va a dinar a casa i em relaxa veure la plaça del meu poble tranquil·la cap a quarts d’una. Hi ha uns avis que quan em veuen arribar ja somriuen. “Ja arriba la més guapa del poble!”… Jo faig una mica com si em fes vergonya, però son tan tendres que és imposible no aturar-se i parlar una estona amb ells. “Com va el teatre, guapa?” (Saben que vaig a l’Aula de Teatre; de fet, saben més coses que...
El meu pare està pesat
Text confinat 20
El meu pare està pesat
Publicació: 17.04.2020
El meu pare està més pesat del compte. M’explico: sempre em diu que m’estima i aquestes coses (molt més que la mare que li costa d’allò més entendrir-se). Però aquests dies, el pare…no para! Que si guapa, que si princesa… Al final, l’he assegut a taula, li he portat un got d’aigua i li he preguntat mirant-lo seriosament: “Pare, què passa?” I, després de somriure, m’ha mirat i…”Que t’estimo, petardu, t’estimo molt”. I vinga a abraçar-me. De veritat, espero que s’acabi aquest confinament perquè amb tant d’amor, jo, de veritat, no sé pas...